EXPOSICIÓ DE MOTIUS

L’Estat Espanyol ha mancat d’una política de mobilitat sostenible assenyada; tant PP com PSOE han optat per invertir el gruix de les inversions públiques en infraestructures o en un model qüestionable de sistema viari que no atenia en massa ocasions a les demandes de flux poblacional, econòmic o lògic, sinó més aviat per demandes clientelars, electoralistes o d’estratègia partidista, fet que també s’ha traslladat a la política ferroviària; AVE elitista per a connectar Madrid amb tot les capitals de província, però sense vertebrar la resta de l’Estat, i en detriment del tren tradicional que ha anat desmantellant-se. No s’ha apostat pel transport públic, no s’ha apostat per rebaixar l’impacte ambiental, la petjada del CO2, per cercar alternatives sostenibles i assenyades de mobilitat; tot s’ha dissenyat per als vehicles particulars tradicionals; les ciutats, les carreteres, autovies o autopistes; per a donar cabuda a quants més cotxes millor.

Ha sigut una política desenvolupista, que ha esquilat paisatge, territori, recursos públics, vides, i ha generat pol·lució; i aqueixa falta de visió de futur ha generat igualment que ara com ara, les carreteres, les autopistes, les vies ràpides siguen imprescindibles.

Si no hi ha trens dignes, ni bons serveis d’autobusos o tramvies interurbans, la gent necessita usar el seu vehicle. Si no hi ha trens de mercaderies dignes i paralitzen actuacions imprescindibles com el Corredor Mediterrània, les mercaderies han de transportar-te per camions per carreteres i autopistes; trist, però real.

I així, mentre part del territori es veu obligat a haver de circular per autopistes de peatge amb tot el que açò comporta per a guanyar comoditat i seguretat, l’altra part compta amb autovies gratuïtes finançades generosament per fons europeus o executades via els Pressupostos de l’Estat. Els successius governs estatals han decidit que la Comunitat Valenciana forme part d’aquest primer grup durant, afegint a la infrafinanciació una infrainversió, que denota un clar desinterès pel nostre territori.

L’Autopista del Mediterrani o AP-7 és un eix que comunica la costa mediterrània des de la frontera amb França fins a Algeciras. Aquesta important via de comunicació discorre en els seus trams Tarragona-València i València-Alacant, seguint el seu recorregut paral·lel a dues carreteres nacionals (N-340 i N-332) que, a voltes, travessen importants nuclis de població i suporten una elevada densitat de trànsit de vehicles.

En 1970 el dictador Francisco Franco i el seu vicepresident Carrero Blanco signaven un decret d’execució i règim expropiatori per als terrenys necessaris de l’autopista. La primera va ser adjudicada a Autopistes del *Mare *Nostrum, S. a. Concessionària de l’Estat, per Decret 2052/1971, de 23 de juliol (BOE de 8 de setembre de 1971) i la segona a aquesta mateixa societat per Decret 3477/1972, de 21 de desembre, (BOE de 22 de desembre de 1972), com a prolongació de l’anterior.

En 2019 està previst que acabe la concessió després de diverses pròrrogues que han beneficiat a les concessionàries. Alguna cosa molt qüestionable i especialment per a aquells que han hagut de pagar durant dècades abusius peatges per circular de nord a sud del Mediterrani, en una de les zones més dinàmiques de l’Estat.

Gràcies a tres pròrrogues que l’empresa va pactar successivament amb Governs de l’UCD, del PSOE (en 1986) i del PP (per 13 anys més, fins a 2019) el vial segueix sent explotat i de pagament, amb tarifes abusives.

Les previsions de la concessionària es van superar a l’alça, de manera que, amb l’aplicació de les mateixes tarifes el nombre de vehicles va augmentar considerablement i, en conseqüència, els beneficis empresarials. Solament aquest fet ja haguera sigut motiu més que suficient per a denunciar el conveni entre el Ministeri de Foment i *AUMAR i renegociar els termes establerts en el Pla Econòmic Financer en favor de l’Estat i els usuaris de l’AP-7 en forma de rebaixa de tarifes o reducció del període de la concessió.

 

Els contractes leoninos per a allargar la durada de les concessions i l’opacitat en la gestió i rendiment de les seues operacions, han deixat de tenir cabuda, en estar ja les construccions amortitzades i les tarifes desorbitades, per l’imparable augment que han experimentat amb els anys.

La xarxa alternativa en molts casos, la N-340, es troba totalment desfasada enfront de les necessitats de circulació, ja que aquesta infraestructura que va ser creada entre els anys 50 i 60, suporta a dia d’avui la major part del transport de mercaderies per carretera de la costa mediterrània i desplaçaments privats, la qual cosa suposa una mitjana de 25.000 vehicles per dia, amb el perill que açò suposa al seu pas per les poblacions. El problema es repeteix en la N-332 i, davant açò, sempre l’alternativa que es proposa per part de l’administració és la de fer nous vials, desdoblegar els existents i, en definitiva, continuar malgastant diners públics i destrossant el territori, mentre la principal excusa per a no voler recuperar l’AP-7 és l’alt cost que generaria pagar els drets a les empreses concessionàries pel lucre cessant. Mai s’han aportat dades sobre què seria més onerós econòmicament, si la construcció de noves infraestructures o el rescat (que faria innecessàries les primeres), i açò parlant solament en termes econòmics, ja que, en termes ambientals o paisatgístics, a llarg termini, no hi ha comparació possible.

Cal recordar que recentment, els tribunals han obligat a l’Estat Español a recuperar les concessions de determinades autopistes a causa del risc de liquiditat, com són els radials madrilenys 2,3,4 i 5 (consorci Accessos de Madrid compost per Abertis, ACS; Sacyr i Bankia); la M-12 (Eix Aeroport de Barajas), l’AP-41 (Madrid-Toledo), l’AP-36 i dos trams de l’AP-7, la circumval·lació d’Alacant (Ciralsa) i a de Cartagena- Vera (Aucosta). A més, en 2014 el Tribunal Suprem va fallar a favor dels propietaris i l’Estat també hauria de fer front a l’augment de valor inicialment previst de les expropiacions de les autopistes radials de Madrid en haver-se calculat per sota el preu just.

La nacionalització de les autopistes és una conseqüència de la Responsabilitat Patrimonial de l’Administració per la qual l’Estat ha d’assumir la concessió d’una infraestructura en cas de fallada i abonar a les empreses concessionàries l’import de la inversió que encara no s’ha recuperat. En definitiva, un mecanisme legal basat a socialitzar pèrdues i privatitzar beneficis, alguna cosa injust i propi d’uns altres temps.

El greuge cap als valencians i valencianes és intolerable i inassolible: mentre la major part de la ciutadania de l’Estat espanyol gaudeix d’infraestructures gratuïtes, uns altres han d’abonar quantitats desorbitades. Amb la crisi, la baixada generalitzada del poder adquisitiu i la falta d’inversió pública, les rutes alternatives han proliferat: carreteres de dos sentits amb un únic carril en condicions deplorables i amb nivells de sinistralitat molt més elevats que les autopistes. Solament cal recordar que, segons un estudi realitzat pel RACE en 2006, en la N-340 es troba el tram de carreteres més perillós de l’Espanya. Per la seua banda, l’informe EuroRAP 2016 assenyala que alguns dels trams amb major proporció d’accidents mortals i greus amb vehicles pesats de la Xarxa de Carreteres de l’Estat són la N-340/Castelló) del Km. 1038 a 1050 (entre Peníscola i Vinaròs), on s’han produït accidents mortals i greus. L’índex de risc ha augmentat del 49,3 al 56,3 malgrat la nova variant amb un sol carril per sentit. Cap si més, apuntar que l’IMD (Intensitat Mitjana Diària mesura en vehicles/dia) del vial és de 15.240. La gratuïtat de l’AP7 és l’alternativa a l’elevada sinistralitat de la resta de carreteres saturades que tenim els valencians i valencianes. Aquesta és una actuació que es podria dur a terme immediatament, sense obres.

Molts municipis pateixen diàriament els perjudicis causats per l’AP-7 els quals té solucions senzilles i factibles. Alguns exemples a ressaltar són el del tram de l’AP-7 entre Salou i Torredembarra, al sud de Tarragona; en 1999 el Ministeri de Foment va signar un acord amb ACESA, l’empresa concessionària del tram català de l’AP-7, que va fer gratuït el tram de l’autopista entre els dos municipis per a tots els vehicles que s’incorporaren des de la Carretera Nacional 340 des d’aquestes poblacions. En 2001 es va aprovar el Reial decret 1081/2001, de 21 de setembre, que estableix literalment “per a resoldre la greu situació actual en la complexa xarxa de carreteres que convergeixen en la població de Sagunt, així com per a suprimir la travessia per la ciutat de la “CN-340”. En 2007 es va aprovar el Reial decret 1166/2007 d’1 de setembre, pel qual s’aprovava el Conveni entre l’Administració General de l’Estat i autopista Basc-Aragonesa (Avasa), en la part expositiva de la qual es reconeixia que l’autopista Bilbao-Saragossa (AP-69) que entremaliada la Rioja, podia actuar com una circumval·lació al seu pas per Logronyo i ser utilitzada pels vehicles que es desplacen per la zona com a itinerari alternatiu a la carretera N-232.

Per a donar compliment a aquests i altres convenis, en els Pressupostos Generals de l’Estat el Ministeri de Foment destina tots els anys una partida de transferències corrents sota la rúbrica “Subvenciones i Suport a transport terrestre”. En el cas de la Comunitat Valenciana el rebuig per part del Govern de l’Estat a mobilitzar fons per a aquest territori que porta 40 anys pagant peatges ha sigut constant, malgrat les peticions dels plens de molts municipis, acords dels Corts Valencianes i del Consell de la Generalitat. Es demostra novament que aquestes operacions depenen ja no de partides pressupostàries o de legalitat, sinó de voluntat política exclusivament.

La recuperació de l’AP-7 para el seu ús lliure de pagament ha sigut una reivindicació històrica. Aquesta infraestructura viària condiciona el nostre desenvolupament i activitats, sense rebre a canvi beneficis que compensen els desavantatges que suposen la seua existència. L’ús gratuït constitueix una reivindicació justa davant els successius governs estatals i més després de les recents declaracions públiques de l’anterior Ministre de Foment que mostren que no es garanteix el seu alliberament ni la seua gratuïtat.

La data de finals de 2019 com a fi de la concessió és intolerable i urgeix ja la seua liberalització immediata (especialment en el Baix Maestrat, la Plana, la Safor i la Marina) donada l’elevada intensitat de tràfic i l’alta sinistralitat de les carreteres nacionals que discorren paral·leles a l’autopista per les comarques esmentades o que travessen poblacions on no s’ha realitzat el desdoblament de la carretera nacional, de manera que es puguen reduir les xifres d’accidents, la saturació existent i l’alarmant mortalitat d’aquestes vies.

És per açò que, des de les diferents organitzacions cíviques, sindicals i empresarials de la societat valenciana, es realitzen actes reivindicatius en el sentit de reclamar l’alliberament definitiu de l’AP-7 així com el seu ús gratuït, sense més peatges ni taxes especials. L’última d’elles va ser el 23 de maig de 2018, a València, convocada per la Confederació d’Associacions Veïnals de la Comunitat Valenciana (CAVE-COVA) i per la Confederació Estatal d’Associacions Veïnals (CEAV).

Els valencians i valencianes estem molt escarmentats de la falta de paraula dels diferents governs centrals, que sempre van prometre en el seu moment no allargar o renovar la concessió, per açò, malgrat les declaracions ben intencionades del ministre de torn, demanem compromisos clars i sense lletra xicoteta.

En aquest sentit instem al Govern a:

  1. No realitzar nous tràmits normatius i administratius que permeten una nova pròrroga de la gestió de l’AP-7 i garantir la seua gratuïtat una vegada extingit el contracte de concessió, i que es manifeste de manera clara i taxativa que el Govern no va prorrogar l’explotació privada de l’en cap concepte
  2. Garantir que, una vegada rescatada la gestió pública de l’AP-7, no es va a aplicar cap nou cànon, euroviñeta, peatge bla o en l’ombra, compensació econòmica pel seu manteniment a les mans de concessions, ni forma de gestió, explotació, manteniment, que no siga de la purament pública i amb càrrec a l’administració general de l’Estat
  3. Exigir a l’empresa concessionària de l’AP7 el lliurament de la mateixa a la fi de 2019 en òptimes condicions de conservació i manteniment.
  4. Bonificar de manera immediata el 50% de l’import del peatge als vehicles pesats i a eximir de l’import del peatge als vehicles lleugers que utilitzen l’AP-7 al seu pas per la Comunitat Valenciana, almenys en els trams coincidents amb les carreteres de major sinistralitat i/o alta intensitat de tràfic, i en igualtat de condicions respecte de l’acord de Consell de Ministres del passat 31 d’Agost de 2018, pel qual es van aprovar bonificacions i exempcions en l’ús de l’AP-7 al seu pas per Catalunya.
  5. Redactar per part de l’Administració General de l’Estat, de forma urgent projectes que permeten als municipis afectats pel traçat de l’AP-7 dins del seu terme municipal, dotar-se d’una connexió d’enllaç amb el vial.

Alberic, 22 de setembre de 2018

 

 

PORTAVEU GRUP COMPROMÍS